Portada > Turisme > 700 anys d'història
700 anys d'història



(1303-2003. 700 aniversari)  

En parlar de la població de la Galera, hem de parlar d’un element natural que és la base del seu origen, i n’ha estat un component determinant. No és cap novetat, tots els galerencs ho sabeu: em refereixo al barranc de la Galera. En certa manera, podríem dir que el Barranc és per a la Galera allò que l’Ebre és per a Tortosa, i, malgrat les òbvies diferències, no us cregueu que siguin comparacions tan llunyanes. Si finalment els projectes transvasistes s’acaben executant, riu i barranc tindran una sequera semblant. El fet és que el Barranc, a part de donar el nom al poble, l’hi ha donat la seva raó de ser.

           cliqueu aquí per veure l'espectacular foto cedida per Joan Ferré

El Barranc, origen del poble

 

Durant molts anys el Barranc representava una línia divisòria, la fita entre dos jurisdiccions: d’una banda, la jurisdicció senyorial del comanador d’Ulldecona, és a dir, de l’orde dels hospitalers, i, de l’altra, la jurisdicció de Tortosa, és a dir, del rei. No ha estat gratuït el fet que tradicionalment la població hagi crescut en aquesta banda del Barranc, essent de creixement més recent la de l’altra; més o menys –insisteixo- com el que ha passat a Tortosa. Sobre el paper de límit i partició del Barranc, hi ha un fet històric (relatat en la documentació) que té bona part d’anècdota, i que alguna vegada he tingut l’ocasió d’explicar. Consta en un procés de Vegueria del segle XIV com una vegada el veguer de Tortosa va anar perseguint un proscrit, algú que tenia deutes amb la justícia reial. La persecució el va dur fins a la Galera. El personatge perseguit va travessar el pont, i, quan va ser a l’altra banda, va començar a fer gestos, diguem-ne irreverents, contra el veguer, qui es va guardar molt de travessar el Barranc, perquè, encara que la seva jurisdicció li ho permetia, allí començava la titularitat dels hospitalers, de la comanda d’Ulldecona.

Per tant, el Barranc és l’element identificatiu natural per excel·lència, i quasi podríem dir que és l’element fundacional de la Galera. La raó per què es va construir la Torre és justament la de defensar el pas del pont damunt del Barranc.

 

Fundació del poble

 

Però, quan comença a haver-hi una població concentrada a l’entorn del Barranc?, i quan podem parlar d’un incipient nucli de població?. Això, no ho sabem amb exactitud. Sobre un possible assentament anterior al segle XIV només ens podem moure en el terreny de les suposicions, en suposicions més o menys versemblants, però fins avui no tenim cap prova tangible que ens indiqui que hi havia una població ni en època ibèrica, ni en època  romana, ni en època àrab. En canvi, sí que sabem que a principi del segle XIV se concreta una població que serà l’origen de l’actual poble.

Però, i ara em podríeu preguntar exactament quan s’estableix aquesta població?. Bé, desgraciadament no se n’ha conservat cap acta fundacional, allò que coneixem en altres llocs com una carta de poblament, és a dir, la concessió per part d’un senyor o del rei d’uns terrenys, d’uns recursos i d’uns privilegis per a establir una població. Però, de la Galera, no se’n coneix la carta de poblament. I llavors ens podríem preguntar: com és que enguany celebrem el 700 aniversari de la fundació?. A vegades aquestes preguntes no tenen una resposta clara, i moltes altres vegades millor no fer-se segons quines preguntes.

En el cas de la Galera, però, podem dir que sabem per la documentació que el 1303 (és a dir, enguany fa 700 anys) devia existir, si més no, una agrupació de població incipient. I això ho sabem per la sentència d’un plet entre els pobladors de Godall i el seu senyor, Ramon de Centelles. Resulta que els godallencs de l’època van protagonitzar un gran èxode cap a la plana, cap al barranc de la Galera , i no sembla que fos per raons climàtiques (fet que tampoc podem descartar), sinó perquè (i això és el que hem de sobreentendre en el document) les condicions d’hàbitat, d’assentament, eren més favorables a la Galera, cosa que d’altra banda ens dóna a entendre l’existència d’un marc jurídic adequat, una carta de poblament. És sabut que, com a norma general, les condicions d’assentament eren millors en poblacions reials (el cas de la Galera) que en poblacions senyorials (el cas de Godall), en què el poder del senyor era més pròxim i carregós per als súbdits.

Per tant, la llavors recentment estrenada “autonomia” de la Galera (que en aquell moment depenia de Tortosa, i per tant del rei) despertava l’interès de les poblacions veïnes, especialment de Godall. Però, la sentència de 1303 decretada pel jutge de la Cort va invalidar l’espontaneïtat dels veïns de Godall i els va obligar a mantenir el jurament de fidelitat fermat amb el seu senyor, jurament que els exigia com a vassalls seus de romandre a les seves terres.

D’aquesta manera, es pot marcar aquesta data (ni que sigui indirecta) com l’inici d’una població que ara ja ha arribat als seus primers 700 anys, una xifra ben respectable. Del que ha estat la Galera durant aquests anys no en faré cap relació detallada. Caldria invertir-hi molt de temps, i a més em consta de l’existència d’un llibre, que ja pretén ser un compendi.

 

La Torre


De les diferents etapes en l’evolució del poble potser només cal dir un parell de coses, totes dues de la baixa edat mitjana (segle XIV), perquè es tracta, de fet, de l’origen de la població, i perquè és uns d’aquells aspectes que he estudiat personalment. D’una banda, hi ha la Torre. Sens dubte, la torre de la Galera és l’element arquitectònic més representatiu i identificatiu. I ho és tant per la seva mateixa  imatge (imponent des de la distància, sobresortint a la plana) com pel fet que es tracta del patrimoni històric de la Galera més important avui encara dempeus. Curiosament, la funció defensiva pròpia de la Torre, promoguda pel municipi tortosí durant la seva hostilitat amb els hospitalers (cosa que va derivar en una veritable guerra), i construïda entre el 1340  i el 1342, va durar poc més de cinquanta anys.

Des de l’acabament de les obres, la Torre va tenir problemes estructurals greus, especialment a la coberta en volta de canó. Finalment, el 1397 el sostre s’enfonsà i la Torre ja no es va recuperar fins que, a principi del segle XVIII, s’hi instal·la l’Església parroquial, que subsisteix amb transformacions i reconstruccions fins avui.

Les dos funcions de l’edifici (torre defensiva i església) s’uneixen, i en resulta un element singular, on es barregen amb naturalitat merlets i un campanar, espieres i un rellotge. 

 

Les ordenances medievals

 

L’altra qüestió de què volia fer esment és la de les ordenances medievals. Com a lloc que pertanyia al terme general de Tortosa, el municipi tortosí dictaminava durant la baixa edat mitjana un seguit d’ordenances que regien l’activitat social de la Galera. En tenim constància des de el primer terç del segle XIV. A grans trets, aquestes ordenances o establiments reglamentaven el bon ordenament de les activitats econòmiques de l’època, que eren, com podem endevinar, bàsicament l’agricultura i la ramaderia. Per a evitar que el bestiar malmetés vinyes o sembrats, s’estipulava una llista detallada de multes (de valors importants) que els infractors havien de satisfer. Com a bé de primera necessitat que calia protegir i regular, l’aigua mereixia l’atenció dels legisladors, i aquests vetllaven per l’ús racional que s’havia de fer de la bassa i del pou (que era damunt del pont), com a elements essencials de la població.

L’activitat mercantil i menestral d’aquella època era reduïda a causa del caràcter eminentment agrícola i ramader de la població. No obstant això, i gràcies en aquesta documentació, sabem  que hi havia un molí d’oli, un forn, una taverna i algun hostal. Certament, puc acreditar que aquesta informació és més de la que posseïm de la major part de poblacions del Baix Ebre i Montsià.

 

La Galera, lloc de pas i d’estada

 

La percepció de la Galera durant l’edat mitjana com un lloc discret es veu capgirada alguna vegada, com quan hi ha hagut algun conflicte bèl·lic o quan hi ha passat alguna celebritat. El 1431, la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, va decidir dinar a la Galera provinent de Sant Mateu. Sembla que la població no estava a l’alçada de les seves exigències (pensem que on anava la reina l’acompanyava una cort extensíssima, que també solia menjar amb ella, és clar) i va demanar (la reina) als prohoms de Tortosa que fessin portar a la Galera la quantitat suficient de peix, pa, vi i civades. No queda cap altre document que ens mostri enuig o satisfacció, però ben segur que si fos avui la reina Maria en quedaria ben complaguda.

 

El Pont

 

En aquest curt resum històric dels primers anys de la Galera com a poble, des del punt de vista escenogràfic, hi caldria situar dues peces més d’arrelat caràcter medieval, i que dissortadament no han subsistit fins avui: el Pont i la Creu de terme. El pont de pedra, que, seguint el símil amb què hem començat aquest resum històric, devia ser el que el pont de barques va ser per a Tortosa, va tenir una estructura una mica precària. A mitjans del s. XIV, prohibeixen que es travessi pel pont amb moles de moldre tirades per bèsties. Si calia travessar-lo només es podia fer amb la força dels homes a fi d’evitar malmetre’l. Una precarietat que no va impedir que el Pont sobrevisqués malgrat desperfectes i arranjaments, sembla que prop de sis-cents anys més (no tinc constància de l’aixecament d’un altre pont), fins que va ser destruït amb explosius l’any 1938, dins del context de la Guerra del 1936-39.

 

La Creu

 

D’estil gòtic florit, i una peça rellevant del segle XV des del punt de vista artístic, l’antiga creu de terme havia estat mutilada en el transcurs de les Guerres carlistes. Un dels seus braços fou escindit, i es guardava des de llavors a l’Església parroquial. A finals del segle XIX, el darrer dia del mes de desembre de 1899, a causa d’una  nova urbanització i alienament de carrers, el Ple de  l’Ajuntament  de la Galera havia decidit el seu enderrocament (com podem veure, doncs, no sempre es fan les coses ben fetes). La figura intel·lectual de Francesc Mestre i Noé ho va evitar. En pocs dies va mobilitzar dignitats del món de la cultura, de l’art i l’Església, que van fer canviar de parer l’alcalde i el consistori, els quals van decidir el trasllat de la Creu, i fins i tot la seva restauració en reconstruir el braç trencat, com a mal menor. Malgrat els esforços, la Creu no va subsistir als estralls de la passada Guerra del 1936-39, però l’exemple de la intel·lectualitat compromesa (ni que sigui amb el patrimoni) exemplificada per Mestre i Noé, i la sàvia decisió de rectificar per part de l’alcalde de l’època, són valors avui dia en desús que crec que val la pena reivindicar.

 

Sant Llorenç

 

Aquest sant aragonès és un dels millors exemples, malgrat la seva nissaga, del que coneixem per la flegma anglesa. En la darrera fase del seu martiri, quan el van posar en una graella sobre les brases, va dir tranquil·lament: “Assasti unam partem,, gira et aliam et manducam”, és a dir, com que ja estava cuit d’una part, per a fer-se mengívol, va demanar que el giressin de l’altre costat. Tota una lliçó de perseverança, sentit de l’humor i gastronomia.

Per les característiques de la seva vida i la seva activitat exemplar, sant Llorenç ha estat el patró de diversos col·lectius. D’una banda, dels pobres, ja que ell els n’havia distribuït les riqueses quan va tenir la responsabilitat de ser tresorer de l’Església. Com a diaca que era, i per tant encarregat dels Llibres Sagrats, ha esdevingut també patró de bibliotecaris, bibliòfils i llibreters. I, finalment, per les condicions del seu martiri ha estat el protector d’oficis exposats a cremades, com ara bombers, forners, carboners, cuiners, vidriers, planxadores, etc.

Felip II va propiciar-ne el culte, va fer edificar el monestir de Sant Llorenç de El Escorial que en planta té la forma de graella, i el va convertir en un sant de devoció espanyola, ja que així commemorava la batalla i victòria de San Quintí, que va tenir lloc el dia del sant. Desconec de quan data l’advocació de sant Llorenç a la Galera, però presumiblement parteix d’aquesta expansió del segle XVI.

 Així, doncs, a qui sigui o es consideri pobre, a qui li agradin els llibres, i suposo que a qui li agradin les rostides, o bé a qui es consideri cremat en la seva labor diària, o bé senzillament a qui sigui de la Galera, té en sant Llorenç l’advocació apropiada, i per tant el convido a festejar aquesta festivitat.

 

Una reflexió final

 

Com a excepció de la dinàmica actual, per acabar voldria demanar-vos que, de tant en tant, variéssiu el ritme imposat, que l’alentíssiu una mica, i, ni que sigui momentàniament, miréssiu enrera, cap al vostre passat. Si no ho feu així, segurament arribareu abans (exactament no sé ben bé a quin lloc) , però correu el risc de no saber qui sou.

 

Així, doncs: la sentència de Godall, el Barranc, la Torre, el Pont, la Creu, les ordenances, el bestiar, les jurisdiccions, i un llarg etcètera, formen part del vostre/del nostre  passat. Segons quins d’aquests valors del vostre/del nostre present i, segons com ho féssim o féssiu, dependrà el vostre/ nostre futur. Vatros en teniu molt a dir.

 

Albert Curto Homedes

Director de l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre

     

   

  Suggeriments  Nota Legal